dimarts, de gener 22, 2013

Vermell sobre fons gris

Les lamentacions solen tenir molt més públic (per desgràcia) i aquest blog n'està massa ple d'elles... Però quan la tormenta amaina, la boira continua pesant sobre aquest mar ple de ressentiment, d'inconformisme i de monotonia. Que em perdonin els meus escassos amics, em sento com el supervivent d'un naufragi i que ara navega a la deriva, sense fe en la gent, amb el cor trencat, sense rumb. Però és possible... És possible que senti una música familiar a l'horitzó? És possible que recordi una escena en forma de bon record llunyà, perdut en la meva memòria? És la llum d'un vaixell això que veig? És potser la realització d'una promesa que vaig haver de fer al meu cor per a sobreviure i que ja ha oblidat? Tot això només fa adonar-me de que tinc ganes d'estimar, un altre cop. Gràcies per aconseguir-ho.

Cap comentari: