divendres, de setembre 12, 2014

No diguis res

Perduda l'esperança en l'esperança. Per un somni d'una nit d'estiu, que s'acaba quan la flama de l'amor s'apaga enmig del silenci. Mil cançons prohibides criden ara, mudes, el teu nom. De res serveix tapiar-les, si jo encara dins la meva copa veig, reflexada la teva llum. Si aquests dos camins, que ara s'esvaeixen, m'han deixat atrapat en un far del sud en una nit de Juny. I creu-me, eres tot el que necessitava quan et tenia als meus braços. Se'm feia massa difícil de creure que estàvem al cel. Ara aquest cel torna a estar ennuvolat com per veure-hi estrelles. Al far del sud aviat hi farà fred, i jauré allà sol tremolant. I els dos camins es separen, qui sap si es tornaran a trobar. I les copes només podran adormir aquest sentiment. I allà, sol, al far... M'adonaré que tot el que em falta ara... Ets tu als meus braços. I entén que, mentre camini tot sol sota la freda pluja de Novembre, et demani que no diguis res, que ja sé el que penses. Que ja conec les teves raons. No cal que les diguis, ja fa prou mal.

Cap comentari: